Bon viatge i bona ruta!

Hola a tots, benvinguts al meu blog!
Espero que aquest sigui un espai on pugueu seguir-me en els meus viatges, i que en un futur es converteixi en un espai d'aventures, de viatges, de ciència i de debat!

dimecres, 24 de gener de 2018

Això encara no s'ha acabat: Un viatge a "no Kènia" (1era part)

Hola a tots, després d’uns mesos en els que he dedicat el blog a explicar-vos un únic viatge, el viatge/aventura que vam viure per anar a veure un eclipsi total de Sol atravessant els Estats Units, en les tres properes entrades us parlaré del que m’ha passat aquesta tardor i hivern, des d’un viatge fallit a Kénia, passant per la decisió de deixar o no la recerca i acabant l’any amb un viatge al Marroc. Com veieu tinc Moltes coses noves per explicar-vos així que no perdo més el temps i m’hi poso, som-hi!

S’havia acabat la meva aventura pel pròxim orient, ja era a casa, a la Garrotxa, però no per massa temps. Vaig arribar just per viure els fets de l’1 d’Octubre, i vaig marxar just després, el dia 4, a una nova aventura. La nov aventura s’havia gestat dos anys endarrere quan vaig regalar al meu germà (pel seu trentè aniversari) un viatge a l’àfrica, un viatge per fer un safari a Kènia.

Tot i que feia temps que li tenia promès, encara no havia trobat el moment per agafar-me vacances i organitzar el viatge, la decisió de deixar Jerusalem però ho va canviar tot. Just després de prendre aquesta decisió vaig pensar que una bona manera de començar la meva nova vida era fer-ho amb un bon viatge, i quin millor que el viatge a Kènia que havia promès al meu germà? Així doncs al juliol em vaig posar a organitzar-ho tot. Va passar l’estiu i al setembre ja ho tenia tot ben lligat, però no va esser fàcil, de fet crec que va esser amb aquest viatge amb el que va començar la meva “maledicció dels viatges 2017”. A part de tot el que passaria en el viatge per anar a veure l’eclipsi total de Sol als EUA, del que ja us he parlat, i del que passaria més tard amb el meu viatge a Mèxic, i la tornada a Barcelona (del que també us vaig parlar, recordeu els terratrèmols, huracans … oi?), també vaig tenir uns quants problemes per aconseguir comprar els vols cap a la capital de Kènia (Nairobi). El fet és que els primers vols que vaig comprar em van sortir molt barats, i en aquest cas es va complir aquella dita que diu: “lo barato sale caro”. Què va passar= doncs que vaig comprar uns vols amb la companyia Air Marroc, companyia de vols amb la que de veritat us dic (i recordeu que he volat molt en la meva vida) recomano no comprar mai bitllets, i és que resulta que per ells és molt habitual cancel·lar-te la reserva si més endavant troben que hi ha gent que els ofereix més diners o si veuen que l’avió no s’omplirà en les dates que tu has reservat.  Amb tot això, a tres setmanes del viatge em van enviar un correu electrònic on em deien que em cancel·laven el vol i no em donaven cap altra opció. Vaig tardar mesos a recuperar els diners dels bitllets i em vaig haver de buscar la vida per trobar bitllets nous, ara molt més cars, de fet molt més  cars del que haurien set si inicialment hagués reservat els vols en una companyia aèria de confiança. Amb desgana vaig reservar uns bitllets ben cars amb la companyia “Turkish Airlines”, companyia amb la que havia volat moltes vegades abans per anar a Israel i que no m’havia portat mai cap problema. Els nous vols eren molt pitjors que els primers ja que incloïen una llarguíssima escala, cos que no passava amb els primers. El nou recorregut que faríem per anar a Nairobi era el següent: sortíem de Barcelona, fèiem una escala de 9 hores a Istanbul i després directe a Nairobi. Allà a Nairobi ens havíem de trobar amb un noi que vaig conèixer en un fòrum de la famosa guia de viatges “Lonely Planet”. Aquest noi, l’Ivan, arribava un dia més tard, això ens donava a mi i al meu germà temps per anar a llogar un 4x4 i visitar la ciutat. Després, junts, visitaríem diversos parcs naturals fins el dia 13 d’Octubre. De tot això, de les dates i del viatge, només m’inquietava una cosa: al dia 10 d’Octubre hi havia la segona volta de les eleccions estatals a Kènia, i feia poc, un parell de mesos, en la primera volta hi va haver actes violents durant la jornada electora.
Aquest era el plà inicial, la realitat no va esser en absolut aquesta.
Va arribar el dia 4 d’Octubre, jo ja havia deixat endarrere la meva estada a Jerusalem i amb el meu germà vam agafar les motxilles i ben d’hora (de nit de fet) vam anar amb cotxe fins l’aeroport. Allà, al costat de l’aeroport, vam deixar el cotxa en un “Aparc and Go”. Aparcat al cotxe vam agafar un autobús llançadora i cap a la Terminal 1. I va començar el viatge.
La primer part del viatge va anar molt bé, el vol va sortir a l’hora de Barcelona i sense ni adonar-nos-en (tot i que jo no vaig pas poder dormir a l’avió) ja érem a Istanbul. Allà tocava esperar 9 hores fins que sortís el vol cap a Nairobi. Vam voltar una bona estona per l’aeroport, vam menjar alguna cosa, vam dormir, van passar les hores, i poc abans de la sortida del nostre vol cap a Nairobi, sense pensar-ho massa, probablement pel cansament, vaig decidir anar a canviar els diners a una oficina de canvi. I aquí vaig cometre l’error més gran de la meva vida en un viatge, un cop canviats vaig posar els diners en el mateix lloc que el passaport, i tot plegat, sense vigilar gens, directament a la motxilla que portava penjada a l’esquena. Ara, mesos després que passés tot això, i amb tot el temps que he tingut per pensar-hi, veig ben clar que aquest error el vaig cometre per dos motius, el primer, perquè estàvem molt cansats del viatge (8 hores esperant dins l’aeroport, voltant per botigues i menjant dolços gratis …), i segon perquè no estic acostumat a viatjar en grup, això va fer que baixés la guàrdia i que no parés atenció a les coses que portava a sobre. En resum, el que va passar després del canvi de moneda és que ens en vam anar a seure a una porta d’embarcament per esperar que acabés de passar la hora que faltava per la sortida del nostre vol (porta d’embarcament que poc després acolliria als viatgers que anaven cap a Tel Aviv, quantes vegades havia passat per aquella porta!), allà, sospitosament, un senyor vestit de monjo budista, a qui no li anava ni li venia el què fèiem, se'ns va acostar i ens va demanar que què fèiem, on anàvem i perquè hi anàvem… em va semblar estrany però desgraciadament no hi vaig fer cas; mitja hora abans de la sortida del vol ens vam aixecar, vam anar a la nostra porta d’embarcament on un panell anunciava “Nairobi” i llavors el desastre, poc abans de l’obertura de la porta vaig obrir la motxilla i em vaig adonar que ja no hi havia la carpeteta amb els diners, el passaport i el bitllet d’avió! 
Espantat vaig dir al meu germà que continués el viatge, que pugés a l’avió quan comencés l’embarcament, que jo anava corrent a mirar si m’havia caigut el passaport a la porta on ens havíem assegut abans (estava convençut que la trobaría, il·lús de mi!). Vaig córrer per tot l’aeroport, vaig passar per la policia de l’aeroport, per l’oficina d’informació (em van atendre molt malament), i allà em van enganyar per sortir de la zona de portes de l’aeroport per demanar si havien trobat res a objectes perduts, allà no havien trobat res tampoc, i a més, després de preguntar-los això i intentar tornar a la zona de portes ja no em deixaven tornar! Clar, no tenia ni bitllets ni passaport! Després de gairebé posar-me a plorar, finalment vaig aconseguir que em fessin un passi temporal i vaig poder arribar on m’esperava el meu germà. Ja era tard, no havia trobat el passaport i havíem perdut el vol. El meu germà no m’havia fet cas i s’havia quedat allà, esperant-me mentre tothom pujava a l’avió.

Junts una altra vegada vam tornar a revisar tots els lloc pels que havíem passat, vam tornar a la policia de l’aeroport i finalment vam decidir sortir de la zona de portes i anar a la policia de duanes per veure si podíem aconseguir un passaport o passi temporal. Mentre esperàvem que els policies parlessin amb els seus superiors vam anar a l’oficina de la companyia aèria. Allà ens van fer esperar unes 2 o 3 hores llarguíssimes, només per acabar dient-nos que no em podien deixar volar a Nairobi, ni tampoc tornar a Barcelona! A més no ens tornarien els diners dels bitllets. Us podeu imaginar la situació? Atrapat a l’aeroport! Tothom diu que igual que la peli, si-us-plau no m’ho torneu a repetir més, jo NO HE VIST AQUESTA PELI! Desesperat, sense saber què més fer, els vaig dir que jo tenia el DNI, que amb el DNI m’havien de deixar tornar. Em van dir que no, que aquest document que els ensenyava no servia per poder volar des d’Istanbul a la Unió Europea.
Després d’això vaig tornar a l’oficina de la guàrdia de fronteres i allà em van fer esperar una hora més fins a dir-me que el millor que podia fer era trucar a l’ambaixada ja que tampoc em podien deixar passar la frontera (no em podien fer una Visa d’entrada sense tenir un passaport). Sí, definitivament estava atrapat a l’aeroport. Vaig trucar doncs a l’ambaixada (la broma em va costar 20 € per una trucada de 2 minuts totalment improductiva). Quan vaig trucar al mòbil de l’ambaixada em van redirigir a una altra línia, la d’emergències ja que era divendres a la nit i ja estaven de cap de setmana. Des de la línia d’emergències em va respondre una senyora gran, adormida, que l’únic que em va dir és que era cap de setmana i que no podia fer res, que m’havia d’esperar fins el dilluns … molt fort oi? Era la línia de telèfon que tenia l’ambaixada per EMERGÈNCIES!!!! Li vaig intentar fer entendre que era una emergència, que jo no podia sortir de l’aeroport ni per terra ni per aire, ella gairebé em va penjar el telèfon …  no en vaig treure res més … maleïdes ambaixades espanyoles …
En aquest punt els guàrdies em van veure tan desesperat que em van permetre entrar a la zona de portes de l’aeroport a esperar mentre m’aconseguien una visa temporal (pagant els 20€ per cap és clar). Amb la visa temporal podria sortir de l’aeroport, caminant, arribar a una comissaria de policia, allà fer una denúncia pel robatori del passaport, tornar a l’aeroport i amb la denúncia intentar comprar un vol per tornar, o, en cas que no pogués, fer una visa oficial per entrar a Istanbul i esperar a dilluns per anar a l’ambaixada. Després d’una bona estona, i que mengéssim alguna cosa en un dels restaurants de l’aeroport (de fet només el meu germà va menjar, jo no tenia gens de gana), el policia va aparèixer tot suat dient que ens havia estat buscant per tot l’aeroport. Se’l veia feliç d’haver-nos trobat i d’anunciar-nos que podíem sortir a fer la denúncia.
Amb tot això el meu germà em seguia per tot arreu donant un suport passiu però continu. 
Vam caminar des de l’aeroport fins a la comissaria de policia més propera (ens va costar prou trobar-la, sobretot perquè em costava confiar en les indicacions que ens van donar els taxistes que hi havia fora de l’aeroport… i és que en aquests països és habitual que t’enganyin per dur-te ells amb taxi als llocs). Després de caminar per carrers foscos, creuar controls de l’exèrcit i endinsar-nos en una zona d’edificis aïllats i silenciosos, finalment vam trobar la comissaria, hi vam entrar. Allà dins un parell de policies mig (o totalment) adormits, ens vam fer passar el control de seguretat i em van fer acostar a una finestreta on vaig presentar-los la nostra situació. Ens van fer seure i esperar. Al cap d’una estona va arribar el director de policia, em van treure a fora (tres policies i jo), i jo espantat els vaig respondre totes les preguntes que em van fer (resulta que això de fer-me sortir a fora només era perquè volien fumar …). Vam tornar a entrar, vaig tornar a seure i després d’una bona estona, de revisar el document de la denúncia (escrit en turc) fer-los canviar el meu nom i cognoms, que havien escrit malament, i firmar tots els documents que havien redactat, vam poder deixar la comissaria i tornar a l’aeroport. Ja amb la denúncia vam intentar comprar bitllets de tornada (esperant 2 hores més al lloc de la companyia aèria, i és que aquella oficina era un desastre de desorganització), i no ho vam aconseguir. Amb això, vam tornar a la policia de fronteres, els vam agraïr l’ajuda, els vam explicar la situació i ens van fer la visa per poder entrar a Istanbul i així, el dilluns, anar a l’ambaixada per aconseguir un nou passaport o un document que ens permetés tornar a casa.
Així doncs, ja ens teníeu, cansats, frustrats per no poder arribar a Kènia, vam agafar un taxi i cap al centre d’Istanbul,. En lloc d’anar a Kènia (ara ja teníem clar que no hi arribaríem), estaríem 3 dies per Istanbul. Ens hi havíem de resignar, i aprofitar al màxim la visita a aquesta ciutat. Jo ja hi havia estat però el meu germà no, així doncs encara podia esser, almenys per ell, una experiència del tot nova i interessant.
Vam arribar a les 3 de la matinada a la zona d’hostals que jo em coneixia, al costat de la catedral de Santa Sofia, i ens vam posar a buscar. Vam estar una bona estona caminant, buscant hostals. El meu germà estava cansadíssim i començava a estar fart de dur la motxilla (li feia mal l’esquena), i em demanava que agaféssim la primera cosa que trobéssim. No era tan fàcil. Finalment vam trobar un lloc, un lloc amb una habitació petita, cutrilla, amb un llit de matrimoni, a 2 minuts de la catedral de Santa Sofia i de la Mesquita Blava. Aquesta petita habitació es va convertir en el nostre lloc de repòs després d’un dia tan esgotador. El dissabte seria un nou dia. El primer viatge dels germans Roca no seria a Kènia seria a Istanbul.
Ja instal·lats, amb els sacs de dormir desplegats i a punt per anar a dormir, vam contactar amb la nostra mare per explicar-li (d’una manera una mica menys dramàtica de com l’havíem viscut) l’experiència, i que com a conseqüència arribaríem abans del previst. També vaig contactar amb el nostre company de viatge per dir-li que no podríem llogar ni compartir el 4x4 a Nairobi.
Fet tot això, i de veritat que ens ho mereixíem, cap a dormir i a punt per viure 3 fantàstics dies per Istambul!

En la propera entrada us explicaré què vam fer i què hi vam veure!
Continueu mirant les estrelles!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada