Hola de nou, us escric avui la penúltima entrada sobre l'aventura per anar a veure l'eclipsi total de sol a Rexburg, Idaho. Podríeu pensar que un cop ja havíem vist l'eclipsi total la història es tornaria molt més avorrida, us diré que estaríeu equivocats, i és que, com diu la cançó, tornar és la millor part de l'aventura! Som-hi!
Ja havíem vist l'eclipsi total de Sol, havia estat fantàstic, un moment màgic, però s'havia acabat, els 2 minuts i 18 segons van passar i era hora de dinar, de recollir, i de tornar cap a "casa".
Com us vaig dir en l'entrada anterior entre tots vam decidir de quedar-nos a dinar allà mateix, al parc on havíem vist l'eclipsi, mentre vèiem com la resta de gent anava marxant. Per dinar ens vam menjar les sobres del sopar de la nit anterior: una mica de pa amb formatge i pernil dolç, i una amanideta de fruita. Vam dinar de pressa, alguns havíem de marxar amb el primer bus cap a Salt Lake City, a més encara havíem d'anar a desmuntar el campament. Així doncs, ràpidament, després de dinar, vam recollir les càmeres i un primer grup va marxar a buscar el cotxe i cap a recollir el campament. Altra vegada vam ser en Jorge i jo els que vam anar en el primer grup i que vam desmuntar i endreçar tendes i estris varis. En Fernando, crec que molest pel poc suport, i amb raó, va demanar que el deixéssim al lloc on ens recolliria el bus, volia estar una estona sol. La resta de gent va arribar en un segon grup, quan ja ho teníem tot recollit, i només em quedava acomiadar-me (amb un fals somriure, sobretot a l'hora d'acomiadar a la noia rara, i amb el gust amarg de boca d'haver de reconèixer que la gent havia vingut a veure l'eclipsi com si es tractés d'un viatge organitzat per una agència turística, és a dir, sense gens ni mica de sentiment de pertinença a un grup de viatge...). Per acabar-ho d'adobar, en lloc de deixar-me marxar en pau, encara em van exigir que m'emportés amb mi material d'acampada, que ells anirien molt apretats al cotxe! Quina barra!!! És per això que sense cap mania em vaig posar jo a carregar el cotxe i hi vaig entaforar tan fort com vaig poder gairebé tot el material, jo vaig acabar carregant només el meu sac i la tenda dels meus companys de casa. En Clayton em va portar fins a la parada de bus i allà, després d'una incursió a uns lavabos públics em vaig trobar altra vegada amb en Fenando i també d'altra gent que parlaven emocionats de la seva experiència en l'eclipsi. El bus va arribar (de fet, en plural, busos ja que a causa de l'alta demanda de transport cap al sud en van fer venir dos), i vam marxar. Ja relaxat dins el bus vaig començar a mirar les magnífiques fotos de l'eclipsi, i vaig aprofitar per fer-ne algunes més del meravellós paisatge que hi havia de baixada des de gairebé la frontera amb el Canadà.
El trajecte havia d'esser llarg, d'unes 4 hores, però ja mentre baixàvem cap a Idaho falls (mig camí), el conductor ens va avisar: segons google maps un trajecte de 45 minuts s'havia convertit en un de 2h. Quin error! No havia pensat en què les cues de baixada serien probablement molt més importants a l'hora de marxar del que van ser per pujar! I és que és lògic entendre que la gent va anar cap a les zones d'observació escalonadament, durant els 3 dies anteriors, aprofitant el cap de setmana, mentre que gairebé tothom marxava a la mateixa hora. El conductor ens va dir que faria tot el que pogués per evitar les cues però que no prometia res, ni cap hora d'arribada. Jo estava totalment tranquil, ja que el següent bus, el de connexió, el tenia a les 11 de la nit, és a dir, 5 hores després de l'hora prevista d'arribada a Salt Lake City. Així doncs, al principi, anant per carreteres secundàries ens vam saltar part de la cua, vèiem, de lluny, l'autopista Rexburg-Idaho Falls-Salt Lake City, plena de cotxes parats o circulant molt lentament. I vaig fer allò que no s'ha de fer, em vaig alegrar per mi i vaig riure'm internament dels pobres que estaven a l'autopista. No ho hauria d'haver fet, poc després la carretera secundària es va convertir també en una ratera, vam quedar totalment parats gairebé dues hores! I això tot i els esforços del conductor per agafar camins cada cop més petits enmig dels camps de cultiu d'Idaho. Allà, enmig del no-res, els nens de les granges havien muntat paradetes a la vora la carretera on venien ampolles d'aigua. De tot se'n pot fer negoci! Pel que ens va dir el conductor, que s'ho agafava amb molt bon humor, les carreteres no eren capaces d'engolir el trànsit de milers de cotxes que tornaven cap als estats de més al sud, era una bogeria. Així doncs el primer tram del trajecte que havia d'esser de 2 hores va acabar essent de 6. Amb tot això, cansats de tant de bus per fi vam arribar a la parada de "mig camí", allà vam parar mitja horeta per descansar (sobretot el conductor, pobre quin tute!). I en tornar a pujar el conductor ja ens va avisar, sempre amb humor, que els que tinguessin el vol abans de les 12, el perdrien (de fet va dir en to de broma: només els que tinguin el vol a partir de les 7h, del divendres, arribarien a agafar-lo. Recordeu que era dilluns). Més tard, ja seriosament, va recomanar a tothom que tingués vols abans de les 12 de la nit que truqués a la seva companyia aèria i busqués alternatives. Aquí jo també vaig començar a patir, eren ja les 8:30h del vespre i ens va assegurar que tardaríem entre 2:30 i 3:30 hores més, va afegir que ell faria el millor que pogués, fins i tot la il·legalitat de conduir més de 8 hores, i de trencar tots els límits de velocitat per reduir al màxim el retard, un bon home. I així ho va fer! Per sort vam arribar a un desviament on part del trànsit es desviava cap a altres destins de manera que tot va ser molt més ràpid, i sí, a les 11h érem a l'aeroport. Jo però ja havia perdut l'esperança, el meu bus sortia exactament a les 11:15h del centre de la ciutat, no de l'aeroport.
I aquí vaig cometre un grandíssim error, també motivat pel fet que no tenia internet per comprovar-ho. Vaig preferir pensar que era una bona opció baixar a la parada de l'aeroport, que allà trobaria millors combinacions o que potser tindria sort i el bus pararia a l'aeroport abans de continuar cap a Reno. La decisió va estar motivada també pel fet que vaig preguntar al conductor sobre si creia que hi havia alguna possibilitat d'arribar a agafar el bus a les 11:15h, ell em va assegurar que no, no el puc culpar, què havia de fer el pobre? El bus va marxar i allà a l'aeroport em vaig poder connectar a internet, i sorpresa, primer vaig veure que el bus que havia d'agafar no parava allà a l'aeroport, i després que anava amb un retard de mitja hora. Si m'hagués quedat a l'altre bus, hauria pogut agafar-lo! I de fet ara, després de tota l'aventura, segur que ho hauria fet, ja que com veureu, aquests autobusos públics van sistemàticament tard. Així doncs, no hi havia res més a fer, allà em teníeu, a mi i a en Fernando (que també havia baixat a l'aeroport) altra vegada abandonats a l'aeroport, i sense trens per arribar a la ciutat com a mínim fins l'endemà ... l'única solució, tornar al nostre raconet a l'aeroport, que ja podríem dir que durant aquest viatge va ser el nostre dormitori principal. Ja instal·lats vaig buscar quines opcions tenia per arribar tan de pressa com fos possible fins a Santa Cruz, va resultar ser un altre bus, i vaig comprar els bitllets, i no sabeu pas quins bitllets eren? Doncs sí, els mateixos que havia comprat en Jorge, al final viatjaríem junts, ell no ho sabia encara però me'l trobaria l'endemà a Salt Lake City.
Amb tot resolt vaig intentar dormir una estona i quan va ser hora, quarts de 6 del matí, em vaig acomiadar d'en Fernando (ell sí que encara tenia un bon embolic a sobre amb tot el tema del cotxe) i vaig anar a buscar el tren fins al centre de Salt Lake City (ja havia comprat el bitllet el dia abans, just abans d'adonar-me que no en sortia cap més aquella nit). En arribar a Salt Lake City vaig caminar per carrers foscos fins a l'estació d'autobusos, i allà em vaig trobar amb un parell de sorpreses, primer que la companyia de busos amb la que vaig venir des de Rexburg (Salt Lake express) parava just a l'aparcament del costat de la amb què havia de fer la connexió la nit anterior (tant de bo m'hagués quedat al bus i no hagués baixat a l'aeroport!), i segon que no em retornarien l'import dels bitllets, tot i que la senyora, molt amable, em va dir que els podia fer servir durant un any, o canviar-los per un altre trajecte equivalent ... ja veus tu quina sort, no crec que ho torni a fer això d'anar en bus de Salt Lake fins a Oakland... I finalment allà, assegut, em vaig trobar en Jorge. Ens vam saludar, alegres de tornar a casa acompanyats, i llavors vaig abandonar-lo un momentet, necessitava una dosi del meu cafè de vainilla. Per trobar-lo vaig acabar donant una volta per mitja ciutat, passant per una zona no massa agradable, plena de gent sense sostre i d'altra gent molt estranya, i amb la meva canon penjant del coll ..., tot per no trobar cap lloc amb aquell cafè ... i decebut/espantat vaig tornar cap a l'estació de busos.
Tots dos, cansats, vam esperar que fos l'hora de sortir. Jo vaig passar el temps pensant en la meva mala sort, en Jorge llegint un llibre sobre un monjo mallorquí que va dedicar-se a muntar "missions"; aquest monjo es va dedicar a fundar ciutats per tota la costa oest dels EUA (Santa Cruz, Santa Bárbara, San Diego, ...) i part de Mèxic. Finalment, quan va arribar l'hora, ens vam posar en fila i vam xerrar una estona amb la resta de passatgers. Sobre els passatgers us he de dir que aquí als EUA la gent que utilitza el transport públic és gent un xic peculiar. No són pas gent de classe mitjana/alta com passa a casa nostra sinó més aviat de classe baixa, barrejats amb els típics aventurers (on jo m'hi incloc), són tots plegats gent amb una personalitat fora de l'habitual (per no dir una altra cosa) i destaca sobretot la quantitat immigrants llatins.
A més de parlar amb els passatgers vam estar una estona amb la senyora que s'encarregava d'anunciar a la gent quin bus havien d'agafar per arribar al seu destí i d'organitzar i ajudar a les persones amb problemes de mobilitat (ens va tocar portar una d'aquestes persones immenses que hi ha per aquí als EUA, la veritat, sap greu dir-ho però fan molta llàstima). Aquesta senyora va resultar ser molt simpàtica i molt bona dona, se la veia feliç de poder explicar com havia vist l'eclipsi parcial des d'allà, i d'escoltar com la resta de gent que anàvem al bus l'havíem vist total des del nord d'Idaho (en aquell bus la majoria de gent tornàvem de veure l'eclipsi, fins i tot molts havien compartit el viatge des de Rexburg amb en Jorge). I va arribar el moment d'agafar el bus, un bus un xic tronat però amb prou espai per les cames, i bastant còmode. L'únic problema del bus era l'internet, ja que tot i que asseguraven que hi havia wifi a bord pràcticament no ens hi vam poder ni connectar. Ja al bus, la segona part del viatge va començar, 43 hores i arribaríem a casa! Això però us ho explicaré en l'última entrada sobre aquest fantàstic, i estrany, viatge pels EUA!
Continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada