Hola a tots, ha arribat el dia, l'última entrada sobre el viatge pels EUA per anar a veure l'eclipsi total de Sol del 2017. Som-hi!
El bus va arrancar i vam deixar la ciutat, encara de nit. En la primera part del viatge vam travessar una zona molt extensa de camps de cultiu, verda, on vam fer una primera parada (aquest tros vaig passar-me'l dormint pràcticament tot). A la parada vaig aprofitar, com no, per reemplenar una copa d'aquestes de "plàstic tou" que tenen aquí, amb el meu cafè preferint, amb gust a vainilla francesa, i sí, dic reemplenar, i és que vaig descobrir que si demanaves per reemplenar, el preu era de mig dollar menys (molt català tot plegat). La parada va durar mitja hora, en un lloc idíl·lic, enmig del no-res, envoltat de camps i petites granges, i amb un cel blau profund només tacat amb alguns núvols molt fotogènics. El temps em va passar volant i vaig tornar ben just, massa just! Sort en vaig tenir d'en Jorge que va intentar convèncer el conductor que no marxés! M'havia endarrerit mig minut i el senyor ja em volia deixar! Us imagineu que m'haguessin deixat? Enmig del no-res? Llavors això sí que s'hauria convertit en una història digna d'escriure un llibre, si és que no ho és ja. Tot i això no vaig ser l'últim d'arribar al bus, i, de fet, dues persones van sortir corrent de la cafeteria de l'estació de servei i van atrapar el bus ja a camí de l'autopista! Encara no tinc clar si no vam deixar algú ...
El viatge va continuar. El paisatge va canviar progressivament del verd dels camps de cultiu al terròs del semidesert que hi ha en la transició amb Utah, creuant part d'Arizona i entrant finalment a Nevada. Després del terròs el paisatge va canviar fins al marró/vermellós del desert de Nevada. Vam passar molt a prop de l'entrada al parc natural del Grand Canyon, i finalment, després de molts quilòmetres de desert, vam arribar a Las Vegas. La ciutat de Las Vegas es veia ja de molt lluny, era una gran ciutat enmig del desert, sembrada de casetes baixes i amb un centre amb enormes edificis (la majoria hotels/casino). Vam tenir la sort que la parada de bus era just enmig de la zona central de la ciutat pel que o bé a l'entrada o bé més tard a la sortida vam poder admirar de ben a prop tots els casinos de la ciutat, molts d'ells reconeixibles de les pel·lícules de Hollywood. Vam baixar del bus, i és que aquí hi havíem de fer transbord. Per variar el bus que havíem d'agafar anava amb retard, ens hauríem d'esperar. Amb mitja hora de retard ens van fer posar en fila per començar a pujar al bus. La senyora que organitzava els busos, a diferència de la de Salt Lake City, era una dóna molt energètica, amb un xic de mala llet, i que no parava de treballar. Sorprenentment vam veure que es cuidava tant de netejar els vidres del bus, com de carregar-los de benzina, a més de fer que la gent es posés en fila, també va ser ella qui va moure el bus d'un estacionament a un altre. Era tot un fenomen! I amb una energia inacabable!
El bus però no va sortir de seguida (ni amb la mitja hora de retard), de fet vam estar esperant mitja hora més drets, mentre una senyora i un senyor donaven voltes al bus comprovant vés a saber què. I no sabeu pas quin bus era el que comprovaven? Doncs del mateix que ens havia portat des de Salt Lake City ... sí senyores i senyors, vam tornar a agafar el mateix bus, bus que se suposava que anava tard tot i que nosaltres havíem arribat gairebé a l'hora. Efectivament vam sortir tard, al final amb una hora de retard. I aquí ja ens vam tornar a posar nerviosos, l'escala següent, a Los Ángeles, era de només una hora de durada... ens tornaria a tocar patir per si el perdíem... a més el bus va començar a fer un soroll estrany que em va inquietava moltíssim, no podia ser que s'espatllés també, només ens faltaria acabar parats enmig del desert de Nevada! Amb tot això finalment vam pujar altra vegada al bus i som-hi, a creuar el desert, passant prop de la zona de l'àrea 51 (sí aquell lloc tan misteriós que surt a totes les pel·lícules i on diuen que el govern americà hi guarda/estudia els ovnis), i també de la Vall de la Mort. El paisatge va canviar ben poc mentre es feia fosc, i vam acabar fent una parada tècnica just en el moment de la posta de Sol. Vam parar en un petit poblet on hi passava un tren de mercaderies llarguíssim (no us enganyaria si us digués que feia més de mig quilòmetre), uns trens que es veu que són típics aquí als EUA. Allà a la parda vaig fer un altre dels meus cafès preferits i ja era hora de continuar el viatge, ara sí directament fins a Los Àngeles, no a la nostra parada però sinó a la primera de les moltes que vam fer dins la ciutat.
Enmig de la foscor vam deixar el desert i ens vam endinsar en la zona boscosa que queda prop de la costa Californiana. Anàvem tard però al conductor no se'l veia pas amb ganes d'afanyar-s'hi (la parada que vam als afores de Los Àngeles fer va ser ben llarga tu!). Eren les 10 de la nit i teníem l'altre bus a les 1, i tot i que semblava que ja érem ben a prop de Los Àngeles, pel que jo estava esperançat tot mirant el google maps tota l'estona, la veritat és que ens quedaven una quantitat enorme de parades enmig, i a cada parada ens hi passàvem ben bé 10 minuts, encara no sé per què (o simplement potser no eren tan llargues però amb els nervis per no perdre el bus se'ns hi feien, tant a mi com a en Jorge). Quan va ser evident que no arribaríem a temps vaig deixar d'estar nerviós, és curiós que ràpid vaig acceptar que el viatge es podia allargar encara unes 8 hores més de les previstes (que era quan sortia l'altre bus des de Los Àngeles fins a Santa Cruz), però amb tot el que ja havíem passat ... tot i això en Jorge no ho portava tan bé com jo. Vam arribar a los Àngeles, a la nostra parada de bus que tornava a ser al centre, enmig dels enormes edificis d'oficines típics de les pel·lícules americanes. Vam baixar corrent i vam demanar a uns quants treballadors de l'estació de busos on era el lloc on s'agafava el que sortia cap a Santa Cruz. Després d'uns minuts de confusió en els quals vam creure que ens deien que ja havia marxat, un home ens va indicar que anéssim al final de l'estació de busos, que el bus sortia d'allà. Corrent vam arribar a l'últim bus però no hi havia conductor pel qual vam suposar que no era aquell sinó el penúltim. Ho vam demanar al conductor i ens va dir que no, que ell no anava a Santa Cruz ... ens va caure el món a sobre ... vam creure ara sí que se'ns havia escapat, tot i això, després d'uns minuts de depressió es va acostar altre cop el treballador que ens havia dit que anéssim al final de l'estació i ens va dir enèrgicament que era l'ÚLTIM bus, que esperéssim allà que ja venia el conductor. I efectivament, un senyor molt simpàtic, a qui li va fer molta il·lusió que fóssim d'Espanya, ens va dir que sí que el bus anava a Santa Cruz. Ens va comentar també que hi aniríem sense ell, tot rient, al principi vam quedar ben sorpresos, no enteníem res, però de seguida ens va dir que el que passava és que faríem parada a Santa Bárbara i que allà hi hauria un canvi de conductor. Per fi! Per fi una cosa va sortir bé en aquest viatge! Vam poder agafar el bus de connexió! Estàvem eufòrics! I és que per fi podríem seure i relaxar-nos fins a arribar a casa! Com desitjàvem arribar a la nostra casa a Santa Cruz! Qui ho hauria dit! Així doncs vam deixar Los Àngeles, una hora més tard del previst, com era habitual amb aquests autobusos públics. És bo saber que els retards són habituals aquí, sobretot per tenir-ho present en la propera aventura als EUA!
Sortint de Los Àngeles vam poder admirar, ara sí, els majestuosos edificis de la seva zona central, després ens vam dirigir ràpidament cap al nord. Vaig dormir un xic, no massa, vam fer una parada per canviar de conductors a Santa Bàrbara, després una altra on vaig aprofitar per fer el meu últim cafè de vainilla, i finalment vam enfilar cap a Santa Cruz. Per fi arribàvem a la badia de Santa Cruz. Allà vam parar a Monterrey i a un parell de llocs més, i quan semblava que l'aventura s'estava acabant ... altra vegada retencions, llarguíssimes cues de cotxes per pujar per l'autopista que recorria la badia i arribava fins a San José, a San Francisco i finalment a Oakland ... vam estar una bona mitja hora parats enmig de camps de maduixers, cols, patates ... a la zona agrícola de Califòrnia. En aquests moments però, i amb l'espectacle del Sol sortint per l'horitzó, ja res ens preocupava, i és que ja gairebé érem a casa. Finalment, després de superar les retencions vam començar a reconèixer aquells carrers que sentíem tan familiars, els petits carrers del centre de Santa Cruz. Vam arribar a les 8:15h del matí a l'estació d'autobusos de Santa Cruz, més de 43 hores després d'haver deixat Rexburg, era dimecres al matí, i a les 9:00h tenia una reunió a l'institut. Com si res em vaig acomiadar d'en Jorge, vaig agafar un bus local fins a la casa on vivia, allà vaig deixar les coses i el meu company de pis em va entretenir, volia saber com m'havia anat i el perquè que arribés un dia més tard de l'esperat. La poca estona que vam dedicar a posar-nos al dia amb el meu company de pis em va fer perdre el bus del campus (ja no m'importaven aquests petits contratemps), pel que vaig pujar caminant fins a l'institut. Allà vaig aprofitar que hi havia una dutxa en un dels lavabos del nivell inferior, em vaig dutxar (43 hores en un bus sense canviar-se de roba et converteixen en una font d'olors desagradables), i ja net vaig anar cap a la reunió. S'havia acabat l'aventura de l'eclipsi solar! O potser no? Doncs no, quedava un petit detall, havíem de passar comptes! I compartir fotos és clar.
La reunió va durar unes quatre hores, després, amb il·lusió (i molt cansat), vaig enviar un mail a tots els companys de viatge per fer-los saber que ja havia arribat (vaja no a tots, ja que en Fernando no arribaria fins al divendres pobre, i és que encara estava arreglant tota la paperassa per desfer-se de la carcassa del cotxe). Encara vaig tenir temps per obrir un google drive on compartir les fotos (fins al moment només en Fangzhou i la noia rara ho han fet), i també per convocar a tothom per dinar l'endemà per passar comptes. La veritat és que estava un xic nerviós, ja que no tenia clar que la gent estigués d'acord en pagar-nos els bitllets de bus a mi i en Jorge (en el meu cas dos bitllets, ja que havia hagut de comprar els nous després de perdre el primer bus). També els vaig dir que creia que en Fernando no havia de pagar res del viatge, ja que prou gran seria la despesa de pagar un cotxe nou ... no les tenia totes que tothom hi estigués d'acord ... la veritat és que tot i el cansament aquella nit vaig dormir malament, pensant en tot això.
I va arribar el dinar del dijous, el moment de tancar el viatge. Per sorpresa meva sortosament tothom estava conforme amb la manera en la qual vam fer els comptes. La veritat és que a aquest dinar jo hi anava preparat amb les còpies de les factures dels busos i amb arguments sobre el perquè tothom se n'havia de fer responsable. D'entre d'altres arguments, els obvis: érem un grup i tan jo com en Jorge no ho havíem pas fet per gust d'agafar un bus de 43 hores, a més també s'havia de tenir en compte que nosaltres pagàvem part de l'airbnb del primer dia i del motel de Rexburg on mai vam dormir, .... recordareu que vam dormir a l'aeroport, i al bus. Així doncs ja gairebé estava tot clar quan algú va fer l'únic comentari contrari a tot plegat, qui podia ser?, doncs sí, la noia rara, la persona que em feia més por, tot i que encara crec que algú més no ho veia bé tampoc, i que en veure que la resta de la gent em donava suport no es va atrevir a parlar. I sabeu que ens va venir la noia rara? Doncs amb què no li semblava bé pagar el mateix pel menjar que el que pagava la resta de gent, ja que ella havia menjat menys!! Us ho podeu creure?! I això tenint en compte que segurament el seu menjar era més car, ja que ens va fer comprar coses orgàniques, veganes i no sé amb quants adjectius més. Volia que li cobréssim 10 dollars menys! En Jorge, el prototip d'home calmat, i bona persona, no ho va poder aguantar i li va deixar anar: "We have been tens of hours in a bus ...", és a dir, "Nosaltres hem estat desenes d'hores en un bus ...", ella no el va deixar ni acabar i li va deixar anar un "I do not want to speak about that now ..." (No vull parlar d'això ara), us ho podeu creure?! Vaja, jo vaig aguantar, li vaig fer bona cara, ella no va insistir més, va pagar, ens va donar l'excusa que tenia una altra reunió i va marxar sense ni dinar. La resta vam acabar de dinar tots junts mentre, tot i que sap greu dir-ho, la deixàvem verda.
I així es va acabar tot, una grandíssima aventura, milers de quilòmetres, hores i hores de bus, 260 dollars (uns 220 euros, barat oi?) i molta, molta, paciència, tot per gaudir d'uns 2' i 18'' d'eclipsi total de Sol. I sí, va valer la pena!!!!
Continueu mirant les estrelles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada